Els almogàvers eren la infantería lleugera o les tropes de xoc dels exèrcits de la Corona d´Aragó els segles XIII i XIV, en una epoca de maxima expansió de l´imperialisme català d´ultramar. Erens unes hosts mercenaries formades étnicament per catalans, valencians, mallorquins, aragonesos i algun morisc. Mentres que els nobles formaven els cossos de caballería, ells com a homes del poble eren homes de peu.
L´ingredient que fóu famoses aquestes tropes van ser la valentía, el geni militar, l´estil de combat que els hi donà un renom únic. Els almogàvers eren com els actuals comandos, ells portaven a terme operacions audaces en territori enemic, tal com descriu el seu nom mateix provinent de l´arab “mugâwir”, incursor o “el que provoca disturbis”.
Els almogàvers segons les cròniques de l´epoca com la del cèlebre almogàver Ramón Muntaner eren una barreja de aventurers, soldats i guerrillers, on es mesclaven dintre de la seva personalitat totes les virtuts i defectes del soldat ibèric: valentia, iniciativa, lleialtat , cobdícia, extrema crueltat, indisciplina.
La seva forma de lluitar, el seu ritual màgic de despertar el ferro i els seus crits a l´entrar en combat de: “Aragó!!”, “Matem, matem !!”, “Desperta Ferro, desperta!!” o “Sant Jordi!!” els infongueren una fama llegendària, així com un terror implacable a l´enemic que els considerava en molts llocs com a dimonis fets carn.
Les aventures i gestes d´aquests homes irrepetibles succeïren per tots aquells territoris dominats o amenaçats per la nostra Patria Catalana, de l´Est a l´Oest, des de Messina a Constantinopla, passant per Grècia, França, Turquía, Sicília…
Difícil fóu poder pacificicar per a la vida civil a aquestes ferotges unitats paramilitars, per això es crearen pel rei de Sicilia la Companyía Catalana d´Orient (Magna Societas Catalanorum) els quals en nombre superior als 6 milers lluitaren contra les forces que amenaçaven l´Imperi Bizantí. En temps de guerra vivien del saqueig, i en temps de pau, no es quedaven enrrera i abusaven de les poblacions civils i dels pagesos.
Desprès de les campanyes gregues, contra Castella, i les expedicions a Sardenya el declivi almogàver va anar accentuant-se fins a la seva practica desaparició al segle XV, on el nombre d´almogàvers que encara resistíen al pas dels temps, era ja molt reduït.
Els seus grans caps foren Roger de Llúria i Roger de Flor.
Però si volem saber quelcom més d´aquests fabulosos guerres, què millor que llegir la Cronica de Ramón Muntaner, amb català antic, per descobrir de la pluma d´un ex almogàver, les gestes i personalitat de l´almogaveria.
DESPERTA,FERRO!
I quan cadascuna de les hosts es veieren els almogàvers (...) cridaren:
- Desperta ferro! Desperta!- i tots a cop van ferir els ferros de les llances en les pedres, de manera que el foc en feia cadascun eixir, així que semblava que tot el món fos lluminària, i majorment com era alba. I els francesos que veieren això, se´n meravellaren i demanaren que volía allò dir; i cavallers que hi havía, que ja s´havien trobat amb els almogàvers a Calàbria en fet d´armes, digueren-los que això era costum d´ells, que tota hora que entraven en batalla despertaven els ferros de les llances. Així diguè el comte de Brenda, que era un dels comtes de França:
- Oh Déu! –va dir- què serà això? Amb diables ens hem trobat, que aquell que ferro desperta, sembla que al cor hagi de ferir. I crec nosaltres hem trobat el que anavem cercant.
I llavors es va senyar i s´encomanà a Déu, i, batalla arrengada, es van ferir els uns i els altres.
(Capítol 191)
L´ingredient que fóu famoses aquestes tropes van ser la valentía, el geni militar, l´estil de combat que els hi donà un renom únic. Els almogàvers eren com els actuals comandos, ells portaven a terme operacions audaces en territori enemic, tal com descriu el seu nom mateix provinent de l´arab “mugâwir”, incursor o “el que provoca disturbis”.
Els almogàvers segons les cròniques de l´epoca com la del cèlebre almogàver Ramón Muntaner eren una barreja de aventurers, soldats i guerrillers, on es mesclaven dintre de la seva personalitat totes les virtuts i defectes del soldat ibèric: valentia, iniciativa, lleialtat , cobdícia, extrema crueltat, indisciplina.
La seva forma de lluitar, el seu ritual màgic de despertar el ferro i els seus crits a l´entrar en combat de: “Aragó!!”, “Matem, matem !!”, “Desperta Ferro, desperta!!” o “Sant Jordi!!” els infongueren una fama llegendària, així com un terror implacable a l´enemic que els considerava en molts llocs com a dimonis fets carn.
Les aventures i gestes d´aquests homes irrepetibles succeïren per tots aquells territoris dominats o amenaçats per la nostra Patria Catalana, de l´Est a l´Oest, des de Messina a Constantinopla, passant per Grècia, França, Turquía, Sicília…
Difícil fóu poder pacificicar per a la vida civil a aquestes ferotges unitats paramilitars, per això es crearen pel rei de Sicilia la Companyía Catalana d´Orient (Magna Societas Catalanorum) els quals en nombre superior als 6 milers lluitaren contra les forces que amenaçaven l´Imperi Bizantí. En temps de guerra vivien del saqueig, i en temps de pau, no es quedaven enrrera i abusaven de les poblacions civils i dels pagesos.
Desprès de les campanyes gregues, contra Castella, i les expedicions a Sardenya el declivi almogàver va anar accentuant-se fins a la seva practica desaparició al segle XV, on el nombre d´almogàvers que encara resistíen al pas dels temps, era ja molt reduït.
Els seus grans caps foren Roger de Llúria i Roger de Flor.
Però si volem saber quelcom més d´aquests fabulosos guerres, què millor que llegir la Cronica de Ramón Muntaner, amb català antic, per descobrir de la pluma d´un ex almogàver, les gestes i personalitat de l´almogaveria.
DESPERTA,FERRO!
I quan cadascuna de les hosts es veieren els almogàvers (...) cridaren:
- Desperta ferro! Desperta!- i tots a cop van ferir els ferros de les llances en les pedres, de manera que el foc en feia cadascun eixir, així que semblava que tot el món fos lluminària, i majorment com era alba. I els francesos que veieren això, se´n meravellaren i demanaren que volía allò dir; i cavallers que hi havía, que ja s´havien trobat amb els almogàvers a Calàbria en fet d´armes, digueren-los que això era costum d´ells, que tota hora que entraven en batalla despertaven els ferros de les llances. Així diguè el comte de Brenda, que era un dels comtes de França:
- Oh Déu! –va dir- què serà això? Amb diables ens hem trobat, que aquell que ferro desperta, sembla que al cor hagi de ferir. I crec nosaltres hem trobat el que anavem cercant.
I llavors es va senyar i s´encomanà a Déu, i, batalla arrengada, es van ferir els uns i els altres.
(Capítol 191)
